Tenia potser vuit anys quan vaig descobrir que una veu podia ser un estadi sencer. A l’antiga gravadora Silver del meu pare —aquelles que devoraven piles grans i cassets de noranta minuts amb la mateixa velocitat— gravava les transmissions de futbol com qui guarda aigua en temps de racionament. Guardava els crits, les pauses i els silencis tensos abans del penal. Guardava, sobretot, les paraules: aquestes construccions gairebé impossibles que els narradors aixecaven en dècimes de segon per descriure el que cap imatge no podia capturar del tot.
Narradors de futbol i el poder de l’emoció col·lectiva
En aquella època, anar a l’estadi era també portar un radi a l’orella. El senyal del partit i la veu del relator arribaven alhora. Ells eren els qui sabien posar nom a la bellesa. Veus que movien masses amb una sola frase, que convertien una rematada desviada en tragèdia grega o un gol de mitja pista en epopeia col·lectiva. Per al nen que gravava des de la sala de casa, eren semidéus.
Temps després, ja a les aules de la Universidad de Antioquia i començant a relacionar-me laboralment amb aquest món, vaig entendre que eren una mica més interessant: eren éssers humans. Persones amb un micròfon a la mà, una tribuna que els escoltava i, dins del pit, la mateixa tensió irresolta que vam carregar tots els que estimem el futbol. Aquesta tensió —entre allò que un sent i allò que un diu— és el cor de tot el que va venir després.
Viure el futbol des de diferents rols
Vaig passar per diversos costats del futbol. Després de jugar alguns anys en tornejos de la lliga antioqueña -amb més entusiasme que talent, cal dir-ho-, vaig estar al costat de l’àrbitre. Després vaig arribar als mitjans, amb gravadora a la mà —ja no la Silver de la infància, sinó una professional, d’aquelles que un mostrava com a credencial abans de mostrar el carnet— perseguint declaracions a les sales de premsa.
I després, des d’endins d’un equip professional: atenia els periodistes, en gestionava els accessos i en redactava butlletins a les onze de la nit després d’una derrota, buscant el to just entre la transparència i la prudència institucional.
Tres posicions diferents per veure el mateix fenomen: el llenguatge del futbol com a camp de batalla simbòlica on les paraules no només descriuen el que passa, sinó que moltes vegades ho produeixen, ho deformen o ho incendien. Des de cada riba vaig aprendre alguna cosa diferent. Però la lliçó més persistent, la que més torna, ve sempre des de dins dels mitjans. Si expliqués tot allò viscut en aquests passadissos, donaria per a molts llibres.
Sociologia del futbol i construcció d’identitats
El futbol té una gramàtica pròpia que els sociòlegs i antropòlegs fa dècades que intenten desxifrar. El francès Christian Bromberger el va descriure com un ritual que condensa, en noranta minuts, les tensions més profundes d’una comunitat: les pors, les jerarquies, els desitjos de victòria i les necessitats de pertinença.
Pablo Alabarces, des d’Argentina, va rastrejar com el llenguatge de l’afició construeix identitats que no caben en el llenguatge quotidià: l’insult com a escut, el crit com a senyal de tribu, l’ofensa com a litúrgia dels que es reconeixen entre si tant pel que estimen com pel que odien. El compatriota Eduardo Archetti va anar fins i tot més lluny: el futbol és un dels pocs espais on la violència verbal no només és tolerada, sinó ritualitzada, esperada i, en molts casos, celebrada com a senyal d’autenticitat.
Periodisme esportiu davant del llenguatge de l’afició
El problema no és que aquesta gramàtica existeixi. El problema és quan el periodista l?adopta com si fos la seva. I encara pitjor, quan la normalitza.
Perquè hi ha una diferència essencial —fràgil, però fonamental— entre l’afició que crida des de la tribuna i el periodista que parla des del micròfon, escriu des de la columna o comenta des de la pantalla. El seguidor parla des de l’amor de vegades cec, des de la ferida del resultat o des d’una identitat que no negocia ni demana torn. El periodista, en canvi, parla des d?un lloc de mediació: interpreta, contextualitza i orienta. O ho hauria de fer.
El micròfon no és una extensió de la samarreta —aquella que per estratègia de màrqueting canvia de disseny cada temporada—. El comentari, la columna, el fil de X o el vídeo de TikTok: tots són, o haurien de ser, instruments de comprensió pública. Però aquesta línia, a l’ecosistema comunicatiu actual, s’ha tornat tan porosa que de vegades ja no es veu.
Mitjans digitals, algorisme i discurs agressiu
Les plataformes digitals no van inventar el llenguatge agressiu al futbol. Aquest venia d’abans, encaixat a la cultura de l’afició, a les rotllanes de la tribuna oa les cabines —bé, ara la majoria ja ni van a l’estadi i transmeten des dels estudis o des de les cases—. El que van fer els mitjans digitals va ser donar-li escenari infinit i recompensa immediata.
Un comentari incendiari no només arriba més lluny que una crònica ben argumentada. Arriba més ràpid, genera més reaccions i construeix comunitat —encara que aquesta xarxa es fon sobre la ràbia i no pas sobre l’entesa—. L’algorisme no distingeix entre indignació legítima i exabrupte gratuït. Aleshores, tot és interacció. I la interacció, a la lògica de les plataformes, és la moneda que importa.
La pressió de semblar inflada al periodisme esportiu
Això afecta tothom per igual. Al narrador que exalta a la cabina, al comentarista que opina al panell del migdia, al periodista que va escriure a les seves xarxes abans d’acabar de veure el partit o al “generador de continguts” que fa anàlisis tàctics amb el mateix to de qui insulta des d’una barra. El format canvia. La temptació és la mateixa.
En aquest context, el periodista esportiu —sense importar el seu medi ni la seva plataforma— enfronta una pressió silenciosa però constant: assemblar-se a la tribuna per sobreviure-hi. Adoptar el to, els insults i la urgència emocional. Convertir-se, en el fons, a l’afició més articulada del grup, no al seu interlocutor crític.
I aquesta conversió no sempre passa en un moment dramàtic. Passa a poc a poc, com el casset que es gastava de tant de rebobinar. Una paraula de més aquí, un adjectiu fora de lloc allà, una transmissió o un comentari en viu on la calor va vèncer al capdavant.
He vist aquest lliscament des de dins. Ho he vist en narradors que van perdre el fil entre descriure i jutjar. Ho he vist en comentaristes que van confondre l’anàlisi amb el veredicte inapel·lable. Ho he vist en periodistes que van oblidar el contrast. I ho he sentit en mi mateix, en algun moment de cansament o descuit, quan la frontera entre el que pensava com a periodista i el que sentia com a seguidor es va aprimar fins a tornar-se gairebé transparent.
Comunicació institucional i relació amb els mitjans
Quan vaig estar al capdavant de les comunicacions d’un equip professional, la relació amb els mitjans sempre va ser una negociació entre mons que es necessiten, però no sempre s’entenen. Els periodistes volien accés, informació i veritat sense filtres. La institució volia narrativa, control del mal i protecció dels seus actors. Al mig, jo intentava traduir sense trair cap dels dos. Era una feina d’equilibrista, i els dies de derrota eren el filferro més fluix, el moment on tot podia caure.
El que vaig aprendre en aquest rol és que el comunicador institucional no pot ser el policia del periodisme, però tampoc no pot ser el seu mirall complaent. La seva responsabilitat —molts cops invisible, sempre ingrata— és garantir condicions perquè l’exercici periodístic passi amb rigor, amb accés real, amb transparència i amb dignitat per a tothom. És el pont entre la institució i la seva gent.
L’acreditació de premsa no és un favor que es concedeix ni un privilegi que s’hi atorga: és una eina de treball i un símbol de confiança entre qui informa i qui és informat. Quan aquesta confiança es fa fallida —des de qualsevol costat— una mica més gran que un protocol es fractura.
Importància de la responsabilitat
Hi ha una escena que torna sovint quan penso en tot això. Va ser després d’un partit complex a l’estadi Atanasio Girardot, en aquella època en què les rodes de premsa es feien dins dels mateixos camerinos i encara no existien les zones mixtes que avui estructuren aquest ritu. Un periodista reconegut, amb dècades d’ofici i autoritat guanyada a pols, va sortir del passadís amb els audiòfons posats i la mirada clavada a la gravadora. Li vaig preguntar si havia enregistrat la declaració del tècnic.
Va aixecar tot just la vista. Hi va haver una pausa. Breu, però densa.
—»No importa el que va dir. Importa el que jo digui», va respondre.
No ho deia amb malícia. Semblava que ho deia amb el coneixement de qui sap que la velocitat li va guanyar la carrera al rigor fa molt de temps. Però en aquesta frase hi cabia tot el problema. Tota la fractura. Tot el pes d’una professió que de vegades s’oblida de per què hi és.
Avui aquesta frase també la podria dir el comentarista que opina sense haver vist el partit complet, l’analista que construeix el seu relat abans d’escoltar el protagonista, el periodista digital que publica primer i verifica després, si de cas. El suport canvia. Les maneres responsables de fer periodisme, no.
El poder del relat al futbol i el seu impacte social
El futbol és, entre moltes altres coses, una manera de narrar el món. Els que ho expliquem —des del micròfon, des de la càmera, des del teclat o des de la pantalla del mòbil— carreguem una responsabilitat que va molt més enllà del resultat del partit. Construïm relats que la gent fa servir per entendre’s a si mateixa. Per saber qui va guanyar, sí, però també per saber qui és, on ve i què mereix.
El llenguatge agressiu, l’insult com a recurs expressiu, la ràbia convertida en mètode. Tot això té conseqüències reals fora de les pantalles, als patis de les escoles, a les taules dels restaurants, als grups de WhatsApp on el futbol se segueix discutint molt després que l’àrbitre va xiular el final.
El nen de la gravadora Silver sabia que narrar el futbol era reproduir l?emoció. L’adult que després va aprendre a arbitrar, a cobrir partits ia gestionar les comunicacions de l’esport sap que narrar el futbol també és triar quin món es construeix amb cada paraula.
Aquesta elecció no es resol als codis d’ètica ni als protocols d’acreditació. Passa, callada i decisiva, cada vegada que algú es planta davant del micròfon, la càmera, la columna o la xarxa social i ha de decidir —en dècimes de segon, com aquell narrador que jo gravava de petit— si en aquell moment és periodista o és seguidor.
